‘La Nave 1984-1991’ repassa la trajectòria d’un col·lectiu que va modernitzar el grafisme i es va convertir en un referent per a tota una generació
L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) inaugura el dijous 9 de març l’exposició ‘La Nave 1984-1991’, un repàs per la trajectòria d’aquest mític col·lectiu valencià, convertit en un referent del disseny de la dècada dels huitanta, a través de les seues icones i projectes més significatius.
“La Nave va sorgir a València en 1984 de la unió de dos equips, Caps i Mans i Enebecé, després d’un viatge a Milà. Estava composta per onze dissenyadors i dissenyadores que van decidir compartir una nau industrial de més de 400 m2 (d’ací ve el nom del grup), ubicada en el número 200 del carrer Sant Vicent”, ha explicat la directora de l’IVAM, Nuria Enguita, durant la presentació de l’exposició que s’exhibirà en l’IVAM fins al 10 de setembre.
Comissariada per Nacho Lavernia i Daniel Nebot, guardonats amb el Premi Nacional de Disseny en 2012 i 1995, respectivament, la mostra revisa el treball realitzat pel grup del qual van formar part Eduardo Albors, Paco Bascuñán, José Juan Belda, Carlos Bento, Lorenzo (Quique) Company, Sandra Figuerola, Marisa Gallén, Luis González, Luis Lavernia i els mateixos comissaris: Nacho Lavernia i Daniel Nebot.
“Eren creatius procedents de diverses disciplines, el treball dels quals va ser clau en el procés de modernització de la ciutat de València i en l’eclosió de l’anomenat ‘Nou Disseny Valencià’”, segons Enguita. La directora del museu ha assenyalat com a claus del seu èxit el context històric en què va sorgir La Nave i l’important paper de l’Administració pública. “Una nova estructura política, l’estat de les autonomies, estava consolidant-se, i s’estava construint un país”, hi va apuntar. Va ser un moment “d’oberturisme estètic inèdit fins llavors, de grans canvis polítics i efervescència cultural”.
Nacho Lavernia ha explicat que l’exposició va començar a gestar-se l’any 2020. “Ens vam reunir i vam decidir recuperar el llegat de La Nave, que es trobava dispers o, fins i tot, havia desaparegut”, ha relatat. Més de quaranta anys després, aquesta exposició ha sigut “una oportunitat per a catalogar tota l’obra que es va fer”.
Durant set anys van dissenyar els objectes, les marques, els mobles, les publicacions i els espais que demandava una societat àvida de modernitat. “La Nave va recollir l’esperit d’innovació que es va viure a l’Estat espanyol en la dècada dels huitanta en tots els àmbits, que va renovar la imatge d’institucions públiques i privades”, ha assenyalat Daniel Nebot. “Treballàvem amb més llibertat que ara. El màrqueting ha guanyat un pes excessiu”, va comentar respecte als canvis que ha experimentat el sector.
Icones i projectes
Sobre les parets de les sales es disposen un total de 32 gegantografies que funcionen com a memòria del que es coneix o recorda dels projectes de La Nave: les identitats corporatives de la Generalitat Valenciana, EMT València, Institut Nacional d’Estadística (INE), Societat General d’Autors i Editors (SGAE), IMPIVA, FGV Ferrocarrils de la Generalitat, Gandía Blasco, ACTV, Aumar, Industrias Saludes, Tráfico de Modas, Gres de Valls, Mugarsi, Alessi, Tombow, Goldwin o Maruchu.
També es presenten alguns dels projectes més singulars que van realitzar, com el disseny del pavelló per als Premis València Innovació, la senyalització turística de l’autopista AP-7 —per la qual van obtindre un premi LAUS— o la font dissenyada per a l’Expo de Sevilla.
La Nave va ser un espill en què es van mirar molts dels dissenyadors de l’època, encara que, respecte als seus senyals d’identitat, Nebot reconeix que “el col·lectiu La Nave no tenia un estil propi, sinó un repte: ser notaris del nostre temps, volíem que el nostre país tinguera una altra imatge, hi havia il·lusió”. Per a Lavernia, “La Nave es va convertir en la foto fixa del disseny valencià, un referent del sorgiment del disseny com a activitat professional més enllà del disseny industrial”.
Dissolta en 1991, l’esperit de La Nave continua viu a través d’aquests treballs, que van avalar la seua percepció posterior com un referent de qualitat i de rigor professional. “És important reconéixer el valuós treball que van fer en la creació de l’estètica de tota una generació. Gran part del que van fer llavors va marcar el disseny posterior”, ha conclòs Nuria Enguita.
