El Premi Nacional del Còmic ha conversat amb els estudiants de l’‘Encontre d’Escriptors’ de la Biblioteca Valenciana
Pablo Auladell es defineix com a dibuixant perquè “respon millor a certs eixamplaments que ha experimentat la professió d’il·lustrador en els últims anys i que recull amb més marge tots els projectes en què he treballat recentment i aquells en què estic treballant ara: llibre il·lustrat, còmic, dibuixos per a pel·lícules o sèries de dibuixos exempts en gran format”.
No obstant això, assenyala que “‘dibuixant’ continua sense donar cabuda a l’altre fil del teler, el de la paraula, el text, del qual, cada vegada amb més freqüència, en soc jo el responsable. Hauré d’inventar-me alguna cosa”.
Segons explica, treballa “amb un teler de dos fils: imatge i paraula, per a crear una mena d’híbrid que pot arribar a assolir una potència poètica extraordinària”. I afig que “es tracta, com a autor d’aquests híbrids de dibuix i text, d’anar desenvolupant una sensibilitat semblant a la del director d’orquestra: quan ha de cantar l’un o l’altre, quan silenciar-los, com compensar els seus pesos, equilibrar les seues llampades, amplificar i multiplicar els sentits del que l’un i l’altre han expressat, que aprofundisquen mútuament en el seu misteri, la seua bellesa”.
Pablo Auladell ha participat hui en l’‘Encontre d’Escriptors’ de la Biblioteca Valenciana. És Premi Nacional del Còmic en 2016 per la seua obra ‘El paraíso perdido’, i també autor de ‘Peiter, Peter y Peer y otros cuentos de Andersen’ (Premi del Ministeri de Cultura a les millors il·lustracions de llibres infantils i juvenils en 2005), ‘La Torre Blanca’ (premi a l’autor revelació en el Saló del Còmic de Barcelona de 2006), ‘Las aventuras de Tom Sawyer’, ‘El acorazado Potemkin’ i ‘El camino del titiritero’, el primer llibre que li va donar un prestigi en la professió i que va entrar de ple en el món editorial.
Alguns dels seus títols evoquen obres del passat sense arribar a ser adaptacions. “És la lectura d’un clàssic feta per un modern. El clàssic va renaixent, renovant-se, tornant a sorgir cada vegada que un modern el llig, o siga, l’interpreta, a la llum d’un temps nou. Però res pot igualar l’atractiu de l’original”, indica.
Dels llapis d’Auladell no només emergeixen dibuixos per a àlbums il·lustrats i novel·les gràfiques, també sorgeixen pel·lícules de cine, com les dues que ha dibuixat amb guió i direcció de Gonzalo Suárez: ‘El sueño de Malinche’ i ‘Alas de tiniebla’, que qualifica d’experiència extraordinària per col·laborar amb un cineasta de calibre colossal i per desafiar-se a una nova responsabilitat d’un projecte col·lectiu de gran envergadura.
Des de xicotet va saber que no seria un dibuixant aficionat de diumenge i que convertiria el seu somni en la seua professió. Per això, als xiquets que els agrade dibuixar ara els anima a “no deixar de fer-ho quan cresquen, perquè el dibuix és una eina poderosa per al pensament. I que si, amb el temps, comprenen que es tracta d’una vertadera vocació, que es decidisquen per aquesta vocació sens dubte. Una vocació nítida és un tresor”.
