González Tornel ha definit Degrain com el paisatgista més rellevant de la pintura valenciana d’entre segles
En 2024 es commemorarà el centenari de la defunció del pintor
El Museu de Belles Arts de València (MuBAV) obri una sala nova, en la seua col·lecció permanent, dedicada al pintor Antoni Muñoz i Degrain (València, 1840 — Màlaga, 1924), el paisatgista més rellevant de la pintura valenciana d’entresegles.
La sala, ubicada en la segona planta de l’edifici claustral del museu, està conformada per 25 obres del mestre valencià, pertanyents totes als fons del museu. Són, fonamentalment, paisatges, des del més primerenc, que representa la contornada de València, datat en 1859, passant per destacats exemples de la seua pintura orientalista que tanta fama artística li va donar, amb el seu vibrant cromatisme, fins al conegut ‘Amor de mare’, realitzat cap a 1912-1913, que constitueix una de les obres més conegudes i emblemàtiques de l’autor.
La col·lecció d’obres d’Antoni Muñoz i Degrain custodiada al Museu de Belles Arts de València, formada per 61 pintures, és la més important del món en quantitat i varietat d’aquest autor. Encara que acrescuda després, aquesta important col·lecció és propietat de l’Estat des de la seua donació per l’artista mateix en 1913 i l’acceptació posterior per part del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, que va ser publicada el 17 de febrer de 1914 en la ‘Gaceta de Madrid’, i era una obligació del Museu posar-la a disposició del públic.
El director del Museu de Belles Arts de València, Pablo González Tornel, ha subratllat que “el Museu de Belles Arts recupera hui una sala històrica i recorda la que el mateix Antoni Muñoz i Degrain va dissenyar en 1914 per al convent del Carme, primera seu del museu, després de donar a l’Estat part de la seua obra”. El director, igualment, ha assenyalat que “en 2024 es compleix el centenari de la defunció del pintor i el Museu de Belles Arts inicia des de hui la commemoració del seu importantíssim llegat”. González Tornel ha recordat que “Muñoz i Degrain va ser el principal paisatgista espanyol del període d’entre segles i va ser responsable de la modernització del gènere amb una interpretació molt personal de l’orientalisme i de la sublimitat”.
Antoni Muñoz i Degrain
Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València, la carrera d’Antoni Muñoz i Degrain va impulsar-se en 1862, any en què va enviar tres obres a l’Exposició Nacional i va rebre una menció honorífica especial que va compartir amb Eduardo Rosales. El jove artista es va consagrar com a pintor de paisatges sobretot a partir de 1867, quan, amb ‘Paisatge del Pardo en dissipar-se la boira’, va guanyar la segona medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts.
En 1870, el pintor va ser cridat pel seu amic Bernardo Ferrándiz a Màlaga, ciutat en què va aconseguir el lloc de professor a l’Escola de Belles Arts. A partir d’aquest moment, Muñoz i Degrain va posar tot el seu interés a assolir el reconeixement públic mitjançant una molt personal pintura d’història i de gènere, fins que, en l’Exposició Nacional de 1881, va guanyar la primera medalla amb el llenç ‘Otello i Desdèmona’. Gràcies a aquest èxit, va ser pensionat per a viatjar a Itàlia, país que va recórrer i des del qual va viatjar al nord d’Àfrica.
Després de la seua consagració i tornada a Màlaga, Muñoz i Degrain va continuar treballant de manera infatigable i acudint, any rere any, a les exposicions nacionals de Belles Arts. En 1890, la crítica va exalçar l’obra ‘Ecos de Roncesvalls’, amb la qual el pintor va reprendre el paisatge d’una manera grandiosa que només pot definir-se com a sublim. Artista consagrat, Antoni Muñoz i Degrain va guanyar, en 1895, una càtedra a l’Acadèmia de San Fernando, es va traslladar a Madrid i va pintar, entre altres obres, la formidable sèrie sobre Miguel de Cervantes per a la Biblioteca Nacional. En 1919, el geni del paisatge va tornar a Màlaga a passar els últims anys de la seua vida.
