Foto: Sebastián Freire
Fins 5 de novembre de 2023 · Centre: Centre Cultural La Nau
Organitza: Vicerectorat de Cultura i Societat, Universitat de València Centre Cultural La Nau, Universitat de València. Col·labora: Programa MSCA – RISE de la Unió Europea. Comissariat: Mariano López Seoane, Centro Interdisciplinario de Estudios y Políticas de Género, UNTREF. Universidad Nacional de Tres de Febrero. Buenos Aires
Molt abans de l’aparició del llenguatge hi ha el gest, tal com va proposar l’antropòleg Marcel Jousse. La veu humana, a crits primer i gradualment articulada en els òrgans bucals, representa l’especialització més sublim de la mímica, i la que és convocada als més alts destins. Però abans d’arribar a l’estil oral, cal començar per la psicologia del gest.
Així, el cos no és una cosa ni una dada, i tampoc una mera construcció social. És tot això i, per això mateix, és un esdeveniment. Que hi haja una cosa que es reconeix en la carn viva com a cos (i, després, com a propi cos) és un esdeveniment polític. Perquè si el cos és el primer lloc de l’expressió és també l’espai de les inscripcions més primàries (gènere, raça, classe).
Després venen els sistemes normatius que estereotipen les formes de la carn i converteixen el cos en un espai d’inscripcions obsessives (bones formes, maneres, moviments professionals). Però els estils de la carn continuen sent-hi, sovint en conflicte amb els imaginaris que l’han capturada.
Tradicionalment, els estils de la carn es van entendre com a formes estètiques aplicades a una determinada idea, una estilització (estil Rubens, estil Caravaggio, estil Picasso, estil Modigliani, estil Goya, estil Velázquez, estil Nicola Costantino, estil Vogue, estil Dove, estil gòtic, estil pop).
Però prompte la carn es va rebel·lar fins i tot contra aqueixes normes esteticosocials d’adaptabilitat i va exigir una visibilització de les seues tensions expressives. Els estils de la carn han esclatat en mil iridescències que revelen l’expressió dels cossos, amb total indiferència respecte a les convencions socials de representació, en un més enllà de les determinacions de gèneres, de classes i de races.
Les persones retratades aspiren a la felicitat i confien que l’aconseguiran només si troben una mirada que retorne a la carn el seu estat de bellesa i de veritat. La trobada entre el fotògraf i els qui van voler fotografiar-se es torna així un esdeveniment, un gest l’abast polític del qual radica a mostrar les infinites investigacions sobre el si mateix que avui són no sols possibles sinó necessàries.
Objectius
L’objectiu de la mostra és postular el cos i la carn com l’espai d’operacions d’inscripció i de marcatge l’espai Orgullo y Prejuicio. “Què és un cos marcat? I de quina índole són les marques que un cos porta com una nafra o com una torxa, segons es preferisca?” són les preguntes que la mostra es planteja centralment.
En segon terme, si el cos és un arxiu d’aquestes marques (expressives o socialment significatives), els estils de la carn es revelaran com el resultat d’un combat entre l’expressivitat i la normalització.
Les marques o estils de la carn poden ser l’edat, el gènere, la raça, la malaltia, la mutilació, però també els gestos, posats i maneres que els cossos usen per a parar-se enfront del món o, fins i tot, la renúncia a les marques més imposades (el gènere, la raça, la classe). L’estil de la carn és la carn assumida com a cos propi i la fotografia és una estilística d’una carn en transició cap a llocs encara impensats o no pensats del tot.
La mostra presentarà una sèrie de quaranta fotografies reproduïdes a gran format de Sebastián Freire. Quasi totes s’han fet en estudi. Algunes d’aquestes fotografies han participat en altres mostres prèvies i unes altres poques han sigut publicades en la premsa argentina. Però la majoria són inèdites i s’han fet seguint una línia de pensament que ocupa el fotògraf des de fa anys.
No constitueixen ni una galeria ni un repertori. Cada foto exigeix pensar tot allò des d’on la carn adopta un estil. Cada cos és un univers de contradiccions i cada foto mostra un petit camp de batalla.
Activitat inscrita en el si del projecte Archivos en transición: Memorias colectivos y usos subalternos, programa MSCA-RISE de la Unió Europea, accions Marie Skłodowska-Curie, ref. 872299.
Biografia
Sebastián Freire va nàixer a Buenos Aires el 1973. Va estudiar fotografia i Ciències de la Comunicació a la Universitat de Buenos Aires.
Entre altres, ha exposat les següents mostres fotogràfiques:
“Sebastiano, der Märtyrer” (Café Sundström, Berlín: 2006),
“Typen” (galería Tornado am Ostkreuz, Berlín: 2006; i Galería casaBrandon, Buenos Aires: 2007),
“9 reinas” (Meridión – arte contemporáneo, Buenos Aires: 2008),
“Escenas de la vida cotidiana” (Espacio Ecléctico, Buenos Aires: 2009),
“El estilo soy yo” (La Casona, Ciudad de Panamà: 2009),
“Milongas” (Auditorium Parco della Musica, Roma: 2010),
“Formas de vida” (Centro Cultural Ricardo Rojas, Buenos Aires: 2010),
“Chicas, chicos, ciudad y deseo” (Centro Cultural de España en Buenos Aires, Buenos Aires: 2011),
“¿Qué es un autor?”, en La 38ª Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires 2012 (Buenos Aires: del 19 d’abril a 7 de maig de 2012),
“En obra. Una instalación sonora” (Juntament amb Elena Donato, Valentín Díaz i Daniel Link) en el context de la mostra Buenos Aires (Fundación Proa, del 24 d’agosto al 27 d’octubre de 2013).
“Cuerpos marcados: diagrama, fantasma, inscripción” en la Universitat de Princeton, USA (2014)
“Archivos del Goce y del Deseo” (formant part del col·lectiu Quri Kancha), videoperformance, a la Galería Gurruchaga 2465. (Buenos Aires, novembre de 2017).
Foco Sebastián Freire, en la sección “La Piel que Habito”, del Festival Internacional de cine Asterisco 2017 (Buenos Aires, 2 de noviembre de 2017).
“Amor y amistad”, en el espacio Orgullo y Prejuicio de la 44ª Feria Internacional del Libro de Buenos Aires 2018 (Buenos Aires: 27 de abril al 13 de mayo de 2018).
“Plumas”, a l’espai Orgullo y Prejuicio de la 45ª Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires 2019 (Buenos Aires: del 26 d’abril al 13 de maig de 2019)
“Otras vidas, otros cuerpos”, Centro Cultural 220 ( Córdoba: del 17 de març al 12 de maig de 2022)
A l’abril de 2008 va rebre el premi al Millor Videoart en el Festival de Cinema IDEM (Còrdova, Andalusia), pel vídeo Rainbow. En 2009 va fer el curtmetratge documental Cómo me hice gay …, que va participar de la selecció oficial de diversos festivals internacionals. En 2012 va participar com a director de fotografia en la peça audiovisual La Scéne impossible, d’Albertina Carri. En 2014 va presentar el curtmetratge El ojo de Dios en el Festival Internacional de Cine LGBTIQ: ASTERISCO.
