Del 26 de gener al 17 de febrer.
L’acte de vestir-nos, duent-ho a terme amb intenció, és més que sobreposar-se capes i cobrir-se. És conquesta, actitud, és política, és presentar-se i definir-se, és, en definitiva, construir-se. És una cosa que té en comú amb el gènere: tots dos són un constructe.
Però a diferència d’aquest darrer, que és una narrativa social que ja ens ve donada des del naixement, al moment de decidir quina roba ens posem estem sols, és una decisió personal i individual. No obstant això, com gairebé totes les qüestions que determinem, les decisions solen estar influenciades per l’entorn i tot el que hem anat absorbint fins ara, perdent així l’instint i allò genuí. Des d’abans de venir al món ja està pensat què ens posarem, amb què jugarem i fins i tot com ens comportarem.
La roba al final de tot això, és només la cirereta del pastís, tot el que representa aquesta història que ja s’han explicat els uns als altres tantes vegades, que ja hem oblidat quan va començar aquest conte “basat en fets reals”. El problema d’aquest relat que traça la realitat és que mai no és complet, sempre s’explica posant el marcador en un lloc determinat i en un moment determinat.
Amb la intenció de guiar els assistents perquè puguen tallar els fils de les memòries teixides i siguen capaços de redibuixar els nous patrons, mostrem al visitant els retalls de la crònica que s’han anat oblidant pel camí. Així sorgeix «Descosint el gènere», un recorregut pel temps, l’espai i les peces més icòniques de la moda, a través de les quals s’ha embastat el caràcter i la «naturalesa» de la humanitat, sempre dividida i encotillada en un sistema binari, en un blanc o negre sense possibilitat de grisos, o en aquest cas, un rosa i blau sense permetre’ns un lila o un morat, per aquest afany de control, definició i codificació dels homes, i aquesta por tan antiga a ser engatusats, enganyats o a no poder llegir el que els seus ulls veuen, tot sempre en pro de l’ordre, la raó, «la naturalesa» i allò diví. No en va parlava el poeta Keats sobre «el palau dels dolços pecats, entapissat de violeta». Avui volem revestir el palau de la individualitat de blanc per convertir-lo en un llenç que cadascú acoloreix a voluntat en nom de la llibertat.
Les artistes:
Silvia Cuesta s’inicia el 2013 com a dissenyadora de vestuari teatral amb l’obra «Luz frágil», a la qual segueixen diverses peces teatrals més, entre les quals cal destacar «Grantaire». Una peça de teatre musical que va tenir la sort de comptar amb el beneplàcit del grup Amaral per utilitzar el seu àlbum «Nocturnal» i adaptar-lo per crear la banda sonora de l’obra, així com obtindre el Premi de les Lletres Joves de Castella i Lleó. Mantenint les seues connexions amb el teatre, el 2020 incursiona al terreny del vestuari per a audiovisuals. Entre aquests treballs ressalta «Valenciana», film dirigit per Jordi Núñez amb el suport d’À punt, tvt3 i ib3, que ja ha estat presentada a festivals tant nacionals com internacionals i s’estrenarà en cinemes en els propers mesos.
Khairi Jemli neix el 14 de juliol de 1989 a Tunísia. Des que s’instal·la a Espanya desenvolupa el seu vessant artístic com a realitzador audiovisual. Dirigeix “Dream City”, que es grava al barri de San Antón (Cuenca). Després d’aquest projecte continua explorant la faceta de documentalista integrant els seus coneixements sobre urbanisme amb altres projectes. Durant el 2022 i el 2023 exerceix com a docent a la Universitat de Múrcia, traslladant els seus coneixements sobre l’execució de projectes audiovisuals. Actualment es dedica a la creació audiovisual com a fundador de la productora Akaprod, on realitza treballs corporatius i artístics com a videoclips. Així com documentals, pels quals ha rebut diversos guardons i mencions, com «Hijos del Jardín» o «El valor de un barrio».
