La secretària autonòmica de Cultura, Pilar Tébar, destaca que el treball de l’IVCR+i ha permés recuperar “una joia del patrimoni cultural de tots els valencians”
L’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i), organisme dependent de la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, ha presentat a Crevillent la restauració de la imatge del Crist de la Vida de la Parròquia de la Mare de Déu de Betlem, única imatge coneguda en tota la Comunitat Valenciana feta amb canya de dacsa.
L’acte de presentació s’ha dut a terme en la mateixa parròquia i ha comptat amb la presència de la secretària autonòmica de Cultura, Pilar Tébar; el bisbe de la Diòcesi d’Orihuela-Alacant, José Ignacio Munilla; l’alcaldessa de Crevillent, Lourdes Aznar Miralles i el rector de la Mare de Déu de Betlem, Joaquín Carlos.
Pilar Tébar ha destacat la “rellevància singular d’esta peça única, una joia del patrimoni cultural de tots els valencians, feta amb una tècnica poc habitual en esta zona geogràfica, que era pràcticament desconeguda fins hui i que ara, gràcies a la intervenció de l’IVCR+i, s’ha aconseguit recuperar”.
L’escultura és una peça de mida natural que data de finals del segle XVI o principis del XVII. És d’origen novohispà, procedent de Nueva España, actual zona del sud de Mèxic (Michoacán i la Ciutat de Mèxic).
A més de la peculiaritat d’estar feta de canya de dacsa, una altra singularitat d’esta peça és que inclou en les extremitats unes ungles d’origen humà que van pertànyer a algú que va viure entre 1436-1473, segons les proves de carboni 14 i, per tant, a una persona anterior a l’arribada de Colom a Amèrica en 1492.
Se sap, així mateix, que les ungles degueren pertànyer a una persona vegetariana o que, almenys, basava la majoria de la seua dieta en aliments de tipus vegetal, segons les anàlisis de carboni 14, que permeten delimitar estos aspectes.
“Es tracta de dos peculiaritats que han sorprés els experts durant el llarg i complex procés de restauració realitzat per l’IVCR+i, que ha permés retornar esta imatge en condicions òptimes a la seua parròquia, on tots els ciutadans de Crevillent podran disfrutar-la i retre-li culte”, ha afegit Tébar.
Així mateix, la secretària autonòmica ha destacat que, amb este treball, l’IVCR+i es consolida “com un referent internacional en investigació sobre materials i en un centre avantguardista sobre els estudis d’escultura lleugera”.
Ús de la canya de dacsa
La canya de dacsa és un material que va tindre un ús inusual a Europa, però no així en la zona novohispana, on els indígenes es van dedicar a la confecció d’imatges religioses cristianes amb els materials amb què realitzaven els seus ídols.
La principal zona productora d’este tipus d’escultures és la regió mexicana de Michoacán i ciutat de Mèxic, on els indis purépecha, anomenats tarascos pels espanyols, es van especialitzar en la realització d’este tipus d’escultures.
Els evangelitzadors espanyols, a la seua arribada a estes terres, van encarregar amb esta tècnica i material la construcció d’imatges processionals de poc de pes, com és el cas d’este Crist, de tan sols sis quilos, que van servir per a la propagació de la nova religió entre els nadius.
La majoria d’estes imatges es conserven a Hispanoamèrica, encara que a Espanya hi ha nombroses escultures d’esta tipologia importades per indians acabalats. No obstant això, en la zona del Mediterrani són escasses, la qual cosa conferix un valor notable al Crist de la Vida de la Parròquia de la Mare de Déu de Betlem de Crevillent.
Treballs de restauració
La imatge va arribar a la parròquia per a suplir la falta del Crist de la Victòria de l’escultor Joan Flotats perduda després de la contesa de 1936. No obstant això, l’encàrrec d’una nova imatge del Crist de la Victòria a l’escultor Carles Flotats i Galtés, per part de la família Magro Espinosa, va motivar que la imatge novohispana passara a un segon pla i es retirara del culte.
Els treballs dels tècnics de l’IVCR+i van començar amb un estudi analític previ mitjançant diferents tècniques (tomografia automatitzada, radiografies, anàlisis de pigments, fotografies mitjançant florescència visible induïda per llum ultraviolada, cromatografia de gasos, espectometria d’infrarojos, escanejat 3D). Tot això va permetre conéixer els materials de la seua estructura interna i els diferents estrats de la seua composició.
Després d’estos treballs previs, el procés de restauració es va iniciar amb la protecció de les zones danyades amb el risc de pèrdua de policromia i la seua consolidació. Posteriorment, i amb els resultats dels estudis analítics, es va procedir a eliminar fins a un total de deu capes d’estrats pictòrics afegits fins que es va arribar a la policromia original, efectuant-se de manera mecànica i química. També es van retirar reforços de tela i estucs de cera pertanyents a diferents intervencions anteriors.
Després es van col·locar els dits originals que es trobaven fracturats, i es va dur a terme la reconstrucció de les pèrdues de suport utilitzant el material més afí a l’original, en este cas canya comuna (arundo donax).
Això es va aconseguir gràcies a un procés d’investigació sobre els materials que calia utilitzar per part dels tècnics de l’IVCR+i a fi d’aconseguir un material compatible i durador amb l’original.
Finalment, es van estucar totes les llacunes i es van reintegrar cromàticament de manera discernible respecte de la policromia original i es va aplicar una capa de protecció amb filtre ultraviolat per a afavorir la seua conservació.
