Des de l’17 d’agost podem visitar a MUSEARI «Nacht in Schöneberg» de Francesc Roig.
Estem presents en un viatge a la nit, camí ja a l’alba, els darrers o primers caminants del dia s’arrosseguen pels carrers de Schöneberg, on potser descobrim els perfils que entreveiem, a la zona més fosca d’algun club, unes hores abans; tornem a sentir l’alè exhalat cap a nosaltres de manera clandestí i la mirada de l’altre, enterbolida pels llums amagats de la matinada.
Hi ha el món del desig, suat i indefinit, les ombres que vibren amb cada raig de llum apropant-nos a un buit d’aparença lleuger, però ple de connotacions que arrelen amb allò atàvic, allò secret darrere de cada racó esperant-nos amb la llança de la incertesa. És en aquest punt on l’obra de Francesc Roig s’encarna més enllà del relat del fet pictòric mateix, matèria que es recrea en volums, masses corpòries que resumeixin sexualitat. En un obrir i tancar d’ulls un univers, una fantasmagoria de retalls, un record que exhuma una suor controlada. Una mirada concentrada en els marges més recòndits que s’acosten a les profunditats del record immediat.
Davant Nacht in Schöneberg només ens podem deixar arrossegar per les textures creades per l’artista en cadascuna de les seves peces, en una síntesi de morbositat carnal i el fet inesperat. Obres tàctils i sensuals, la forma en la versió més mínima i rotunda. Però abans que res la reflexió meditada, el procés lent i metòdic que caracteritza cadascuna de les peces, ens porta a escodrinyar part el desenvolupament del seu treball amb el domini dels processos pictòrics. Com escriu Kasia Nagórska sobre l’obra de Francesc Roig: “Com en Die Puppe (1934), l’obra seminal de Hans Bellmer, Roig replanteja les fantasies primàries sobre la identitat i la sexualitat, combina els objectes d’origen industrial de manera que el cos es torna borrós.
Les obres sorgeixen d’un diccionari difícil d’antagonismes compromesos amb una anatomia del desig.” A allò que ha dit Kasia, m’agradaria afegir-hi l’efecte cinematogràfic que l’obra de l’artista em produeix; el fum de la cigarreta a Un chant d’amour, el bar de Cruising, o el Berlín, gairebé mític, actualment, de Taxi zum Klo… Llisquem per cada racó, per cada cercle, acompanyem cada línia per descobrir, descobrir-nos, un trosset de la nostra aura. Una obra que ens acosta a l’infinit, a aquest infinit quotidià a què creiem estar acostumats, llançant-nos com a pedres que reboten a la superfície de l’aigua.
Antonio Luque.
