Fins 12 de gener de 2025
Allò que singularitza l’extermini perpetrat pels nazis és la planificació exhaustiva tant del crim massiu com de la seu invisibilitat. Els botxins, a partir d’un moment concret, van matar a llocs apartats. Van destruir les seues víctimes, van disseminar les seues restes i van intentar dissipar les proves de la seua existència. No contents de cremar els cadàvers, també van llançar els arxius al foc. Per aquest motiu, tota investigació sobre l’assumpte, l’artística inclosa, ha de consistir a unir trossos dispersos de documentació que l’atzar ens ha llegat, peces salvades: vestigis, rastres.
Però, abans que Alemanya promulgara el Decret Nit i Boira –que és el nom amb què eufemísticament es coneix la disposició de 1941 que emparava les pràctiques de desaparició forçada de persones–, ja els feixistes espanyols, alçats en armes contra el govern legítim de la Segona República, havien iniciat la seua pròpia guerra d’extermini sembrant el territori ocupat de cadàvers inhumats en fosses comunes. Sense noms ni dates. Sense causes ni processos.
Setanta-nou anys després de l’«alliberament» d’Auschwitz, entès el nom no sols en la seua especificitat espacial, sinó com a epònim d’un vast sistema d’extermini sense precedents, esdevingut al nucli mateix de la vella i culta Europa, són molts els països que, coincidint amb l’auge de partits ultranacionalistes i d’extrema dreta, estan revisant la seua memòria de la xoà i minimitzant el seu paper en l’assassinat de milions de jueus, gitanos i eslaus, però també d’opositors polítics, de dissidents religiosos, socials i sexuals. L’estat mateix d’Israel, nascut a l’ombra d’aquest immens crim, porta anys contravenint la legislació internacional amb l’establiment d’assentaments als territoris palestins ocupats, als habitants dels quals, concentrats a camps de refugiats, ara mateix bombardeja indiscriminadament.
El somni de la raó mai no deixa de produir monstres. Els pinzells d’Artur Heras, com abans els de Goya o de Picasso, en tracen les formes canviants.
Heras no és un pintor de núvols, com el Vladimir de Rilke, sinó d’idees: les seues imatges no solament reflexionen sobre la realitat de la qual emergeixen o sobre les tradicions plàstiques a les quals al·ludeixen, també mediten sobre la seua pròpia condició d’imatge, de representació. Les seues són, utilitzant l’expressió del filòsof Walter Benjamin, imatges que pensen (i que es pensen). Heras no cerca commoure ni agitar, sinó entendre, comunicar i interpel·lar.
Aquesta exposició, que porta el títol de HALT!, que en alemany vol dir “alto!” i indica “resistència”, remet a moments dramàtics de la història contemporània europea de record escruixidor i, al mateix temps, apel·len a la necessitat de fer front a la seua plausible repetició sota la forma, si no d’un etern retorn del que és idèntic, sí del possible retorn del que és molt semblant.
