Fins 7 de gener de 2025
L’ésser humà viu la seua vida diària amb la brillantor d’una llum de la qual no s’adona fins que s’apaga. Si s’apaga, llavors la vida és desposseïda de sobte de tot valor, sentit, o com vulga dir-se. Un s’adona de sobte que per si mateixa la mera existència —diríem— està encara completament buida, deserta. És com si s’esborrara la lluentor de totes les coses, tot està mort. Això succeeix a vegades per exemple després d’una malaltia —però no per això naturalment és menys real o menys important, és a dir, no per això pot solucionar-se amb un arronsament de muscles. Llavors un està mort en vida. O més encara: això és l’autèntica mort que cal témer, perquè el mer “final de la vida” no es viu (com he escrit amb tota raó). Però el que ara he escrit ací, tampoc és tota la veritat.[1].
L’exposició a estat comissariada per: Nicolás Sánchez Durá
[1] Wittgenstein, L. (2004). Movimientos del pensar. València: Pre-Textos, pàg. 119-120 [199].
