“Fontilles va ser una ciutat amagada, que sempre va necessitar ser mostrada”. Aquesta és la idea que inspira l’exposició ‘Fontilles la ciutat amagada’, organitzada per la Universitat de València i que s’inaugurarà demà dijous, dia 19 de desembre, a les 18 hores, al Palau de Cerveró de la UV (Sala José Puche). L’exposició Fontilles obri les portes d’aquesta ciutat oculta i convida a recórrer-la i conéixer-la a través d’una selecció d’objectes, imatges, documents, sons i veus que conformen la història dels qui van viure i van cuidar a les persones que allí residien.
L’exposició està comissària pels professors d’Història de la Ciència de la Universitat d’Alacant, Antonio García Belmar i Inés Antón Dayas, i la professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Miguel Hernández, Imma Mengual, i reafirma el compromís de tres universitats públiques valencianes, les d’Alacant i la Universitat de València, per a donar a conéixer la història de Fontilles, a través “d’una experiència totalment immersiva”, segons destaquen l’equip de comissaris, ja que rescata els objectes i veus dels quals van formar part d’aquesta ciutat. Un lloc que va viure en una constant contradicció: “Havia estat construïda per a ser invisible, perquè va ser el destí per a les persones que patien la malaltia de la lepra, però alhora va necessitar ser mostrada permanentment per a recaptar els suports econòmics i polítics, públics i privats, necessaris perquè Fontilles poguera nàixer, créixer i mantenir la seua activitat durant més de cent anys, sobrevivint a una guerra, dues monarquies, dues dictadures i una república”.
Als albors del segle XX, les poblacions que se succeïen al llarg de La Vall de Laguar, a la Marina Alta alacantina, van veure aparéixer, no sense recels, els primers edificis d’una nova localitat que va acabar prenent el nom de la vall on es va situar. Amagada entre les muntanyes i molt aviat envoltada d’una alta i gruixuda muralla, aquesta nova població situada a la vall de Fontilles va créixer fins a convertir-se en una menuda ciutat. Durant un segle llarg, més de 2.000 persones van viure en Fontilles. Allí van treballar i es van divertir, van cuidar i van ser cuidades. Com en molts altres pobles, sí, però unides en aquest cas per un secret comú: la malaltia de la lepra, que les va fer diferents de totes les altres.
L’exposició Fontilles convida a conéixer un patrimoni material i immaterial que ha estat recuperat i preservat gràcies a la col·laboració des de fa més de vuit anys entre la Universitat d’Alacant i la Fundació Fontilles, i el suport econòmic aportat per la Sasakawa Health Foundation, sent ara accessible a través del portal Fontilles i la lepra a Espanya de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes i consultable en la seu de l’Arxiu de la Diputació d’Alacant. L’exposició, que podrà visitar-se fins al 22 de juny, es complementa d’un cuidat catàleg sobre la ciutat amagada de Fontilles, l’espai de les persones sanes i malaltes i la ciutat en l’actualitat.
Fontilles: l’arquitectura per a un aïllament a la Marina Alta
A la fi del segle XIX, la lepra era una malaltia endèmica a molts pobles de la Marina Alta alacantina. Allí va ser on el jesuïta Carlos Ferris Vila i l’advocat Joaquín Ballester Lloret van decidir, en els primers anys del segle XX, promoure la creació d’un lloc on acollir a les persones afectades per la lepra, procedents d’aquesta i altres comarques pròximes. A elles es van sumar amb els anys, centenars de persones procedents de tota Espanya.
Es va triar la vall de Fontilles per ser un lloc assolellat, amb aigua abundant, ben ventilat i protegit dels vents del nord. Era, també, un lloc amb una sorprenent asimetria òptica. Mentre que, des de la vall, s’albiraven els camps de cultiu que s’estenien fins a la costa de Dénia i, més enllà, fins a la línia de l’horitzó, on la mar es trobava amb el cel, resultava impossible veure’l des de cap de les poblacions veïnes. A aquesta barrera natural es van unir altres barreres arquitectòniques, destinades a separar als de dins dels de fora, als homes de les dones i als «sans» dels «malalts».
Els plans i mapes conservats mostren el disseny d’edificis oberts per als sans i tancats sobre si mateixos per als malalts; la forma dels espais com l’església, el teatre o els llocs de treball i oci, dissenyats per a estar tots junts i mantenir-se separats; o la intricada xarxa de camins traçada per a evitar la trobada entre els uns i els altres.
Llocs d’aïllament com el de Fontilles van ser construïts, durant l’últim terç del segle XIX i fins a mitjan segle XX, en recòndites muntanyes, en illes o en meandres fluvials d’alguns països d’Europa i nombrosos països d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania. Territoris colonitzats on la lepra va ser percebuda com un risc per a la salut de les persones i metròpolis que van sentir l’amenaça d’un mal que circulava sense control per les rutes obertes en l’expansió colonial. La protecció del cos social es va fer a costa del sacrifici de milers de persones que, segons el parer de lepròlegs, governs i organitzacions religioses i filantròpiques, havien de ser aïllades per a deslliurar-les d’un rebuig social i un estigma que, paradoxalment, l’aïllament no va fer més que reforçar.
