L’IVAM CADA Alcoi acull des de huí divendres 17 de desembre, l’exposició ‘Antoni Miro: Antològica’. Està ubicada en la planta baixa, és a dir en la planta de la Fundación Mediterráneo i es podrà visitar fins al 30 de juny 2022.
En aquesta mostra, Antoni Miró presenta una tria d’obres des del 1960 fins a l’actualitat, de “L’Òpera Prima” passant per les sèries com “Amèrica Negra”, “El Dòlar”, “Pinteu Pintura”, “Vivace” “Sense Títol” etc. També hi ha una representació reduïda d’escultures en diversos materials (bronze, acer Corten) de les quals la “Suite Eròtica” restarà a l’exterior del Museu, s’exposaran unes 180 obres, moltes cedides per col·leccions particulars i per diferents Museus com l’IVAM, MUBAG, PMG de la Universitat de València, Fundació Bancaixa i Fundació Mediterrani.
Recordem que al mateix temps a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi, s’exposa l’obra més recent, amb series produïdes des del 2012, com “Personatges”, “Mani-Festa”, “Costeres i Ponts, “Suite Havana” i “Nus i Nues”, unes altres 70 obres del darrer període de l’artista, recentment nomenat “Fill Predilecte d’Alcoi i Medalla d’Or”, una trajectòria de mes de 60 anys, amb una obra que recorre amplament tots els temes d’interès social, humà i plàstic dins del realisme.
L’Obra d’Antoni Miró és una denúncia del patiment humà. A finals dels anys seixanta el seu interès pel tema social el condueix a un neofiguratisme, amb un missatge de crítica i denúncia que als setanta s’identifica amb el moviment artístic anomenat “Crònica de la realitat”, inserit dins dels corrents internacionals del pop-art i del realisme.
«En aquesta mostra l’espectador que contemple les obres podrà endinsar-se en diferents moments de la nostra història, de la nostra realitat i de la nostra identitat. Podrem conéixer amb més profunditat l’art d’aquest artista internacional gràcies a aquesta exposició, que s’emmarca precisament en un espai en el que la seua intervenció va ser crucial per a impulsar la reobertura del Centre d’Art, convertit en IVAM CADA Alcoi», ha destacat el regidor de Cultura, Raül Llopis.
Al catàleg de l’exposició «Antològica · Antoni Miró» a l’IVAM CADA ALCOI, amb 356 pàgines en color, entre altres, el professor i crític d’art Fernando Castro Flórez, ens diu: “Jo crec —afirma John Berger— que un mira les pintures amb l’esperança de descobrir un secret. No un secret sobre l’art, sinó sobre la vida. I si ho descobreix, continuarà sent un secret, perquè, després de tot, no es pot traduir a paraules. Amb les paraules l’única cosa que es pot fer és traçar, a mà, un tosc mapa per a arribar al secret”.
Des de fa dècades, Antoni Miró ha realitzat una apassionada defensa de la figuració, conscient que necessitem les imatges o, recuperant la polèmica iconoclasta, assumint que sense icona no hi ha res».
(…) Antoni Miró no encobreix la realitat sinó que tracta d’intensificar l’experiència temporal per mitjà de l’art. No importa que la “mà de l’art” no agarre res, perquè la seua “cacera” el que fa és revelar el fons, el mur que ens permet habitar.55 En tots els quadres que ha pintat Antoni Miró es troba la passió vital, el desig de trobar la sem blança desitjada. Si el desig és el motor de l’existència, en aquest artista també s’aprecia una voluntat d’alliberar-se de les cadenes i les repressions. Atén les coses que ens permeten sobre-viure o, almenys, això que pot ensenyar-nos a del habitar l’instant fatal. Sempre ens faltarà (afortunadament) una imatge i, quan cobrem consciència del temps que ve a faltar, sentirem que la necessitem. La tasca de la mirada continua quan l’escriptura conclou; el deliciós moment de la soledat contemplativa en silenci permet, valga la sinestèsia, que vegem l’inaudit. L’art pot denunciar la realitat i també és el sediment de les més intenses emocions perquè, com apuntara Julian Barnes, l’art no sols capta i reflecteix l’excitació, l’emoció que tanca la vida: “A vegades va fins i tot més enllà: l’art és aqueixa emoció”.
Al mateix catàleg, Santiago Pastor Vila, ens diu: «He afirmat alguna vegada que Antoni Miró és un artista fusterià. També ho van ser determinats artistes involucrats directament en el procés conegut com la renovació del 64 de l’art contemporani valencià, o pròxims a aquest. Tots ells es van veure influenciats, encara que de distintes formes i amb diferents graus d’intensitat, per les idees de Joan Fuster. Estic referint-me a alguns dels artistes que s’adscriuen al moviment de la crònica de la realitat (Miró, per exemple), a altres, com Boix, Heras i Armengol, o al propi Alfaro. Per descomptat no estic al·ludint a un grup d’artistes organitzat formalment entorn Fuster; com tampoc és el cas que aquest pensador indicara explícitament les claus d’un nou mode de participació en el món de les arts plàstiques. El que pretenc subratllar de nou és que, com és sabut, des de la primerenca recepció de Nosaltres els valencians, publicat el 1962, la notorietat de Joan Fuster va augmentar enormement dins dels àmbits polític (impulsant l’oposició al règim franquista de caire nacionalista) i cultural (de forma molt intensa entre els estudiants universitaris). I, no cal dir, en el sistema artístic, que es troba dins de la segona àrea assenyalada (i, per a molts, també de la primera).
