Roberto Mollá El caçador d’extraterrestres.
Del 22 de gener al 6 d’abril de 2022 en la Galería Gabinete de Dibujos.
El caçador d’extraterrestres porta vida d’artista. El seu quarter general, instal·lat als apartaments Harumi de la badia de Tòquio, sembla un estudi.
Allà ha ajuntat totes les taules disponibles i en elles col·loca, en composicions variables, les fotografies, anotacions, mapes i dibuixos que realitza durant els seus recorreguts per la llunyana Ciutat de l’Espai, una rèplica exacta i
flotant de la capital japonesa. Les prestatgeries estan repletes d’arxivadors que contenen la informació recollida en la seua vagabunderia pels carrers.
No estan etiquetats ni datats, encara que no és necessari perquè tots contenen dades de l’1 de setembre de 1994; dia, o segons més aviat, en els quals transcorre una història la línia temporal de la qual és incomprensible. Un no temps (en què els segles són reduïts a cendres) que el caçador pretén cartografiar a un diagrama. Als prestatges hi ha també alguns llibres de ciència-ficció i arquitectura, còmics galàctics, un centenar de discos i un àlbum de negatius anònims trobat al rastre del santuari Togo. Dins d’una carpeta guarda el que ell anomena Arxiu Desaix, mitja dotzena d’informes
que identifiquen a probables extraterrestres citant-los com a primer objectiu, segon objectiu i així successivament. El caçador busca diàriament aquestes sis estranyes formes de vida a una ciutat en la qual ell sembla ser l’únic supervivent, una altra estranya forma de vida alhora. En el monitor del quarter general, i en totes les pantalles que troba per la ciutat, Rosita, una presentadora de televisió, explica alguns detalls de la immensa urbs espacial. In Heaven everything is fine, llig als subtítols. Haurà escoltat la frase, emesa en bucle, centenars, milers de vegades. Poc després (o molt després, això no és possible saber-ho) el caçador d’extraterrestres escriu: Ara estime, estime una imatge. Confús, tanca els ulls i quan retorna la mirada a la pantalla Rosita ha desaparegut.
Aquesta és en resum la història, versió del llibre Geografia del temps (A.G. Porta, 2008), què es representa al Gabinete de dibujos a través d’una vintena de treballs sobre paper mil·limetrat. Alhora que s’identifica amb la mirada i rutines diàries del protagonista de la novel·la (el caçador d’extraterrestres), i afegeix capes de referents propis (les il·lustracions de McKnight Kauffer per a The world in 2030, la música de Tuxedomoon, la col·lecció de còmics Zona 84), Roberto Mollá mostra una sèrie de dibuixos en els quals el caçador de la novel·la ha passat a ser dibuixant, Hong Kong és Tòquio i els extraterrestres són totes les formes mutants, automàtiques, repetitives o inescrutables que apareixen a la seua taula del quarter general.
Els temes de l’exposició, com a la novel·la metafísica de Porta, són el temps i la seua flexibilitat, la volatilitat dels records i els somnis, l’intent inútil d’atrapar-los en imatges i el treball a l’estudi. El caçador d’extraterrestres
dibuixa naus espacials, línies cinètiques i presentadores de televisió, però açò és ací el menys important. Com en sèries anteriors en les quals retratava la seua taula de dibuix o estranys robots dibuixants, el tema principal de l’exposició, encara que soterrat, és la pròpia pràctica del dibuix. Dibuixa que està dibuixant. El dibuix com a registre del temps transcorregut mentres completa, per exemple, el retrat d’una androide, tal vegada una extraterrestre, amb una trama de semitons (xicotets cercles, dibuixats en aquest cas al llapis, que l’ull mescla per formar una imatge); o del temps
emprat a dibuixar una vegada i una altra el mateix arxivador, un al dia, a la manera del japonés On Kawara als seus Date paintings. L’estranya forma de vida una altra vegada. L’irreprimible però antiquat instint del qual parlava
Pontano en La notte d’Antonioni.
La novel·la de Porta és un escenari idoni per tractar aquests temes, però a aquesta narració se li van anar adherint durant el procés altres capes de referents, ramificacions, històries dintre d’històries i temes recurrents al treball de Mollá, relacionats en la majoria dels casos amb la seua pròpia experiència i memòria personal, un viatge en picat cap a
temes i fetitxes, alguns adolescents, que li van iniciar en la seua pràctica artística. El títol triat per a l’exposició, un títol d’estirp pop, underground i retrofuturista, fa al·lusió a la manera desinhibida amb la qual el dibuixant caça i mescla peces dispars procedents del còmic, de la literatura, del cinema, d’una ciutat visitada, de la música post-punk o del vorticisme. El dibuixant es posa la gavardina del caçador d’extraterrestres i, com a la pel·lícula de Wong Kar-Wai, comença a imaginar-se com a un japonés que va en un tren cap a 2046 a la recerca d’una androide d’acció retardada, amb la intenció de recuperar records perduts, els records que, com diuen els Talking Heads, no poden esperar.
