- La Sala Parpalló del museu de la Diputació de València oferix des d’este dimecres i fins a l’1 de desembre ‘Manolo Millares. Circa els cinquanta’
- El diputat Paco Teruel destaca la col·laboració entre la Fundació Antonio Pérez de la Diputació de Conca i el MuVIM. La mostra arreplega pintures quasi inèdites de l’artista i una cuidada selecció d’obres dels cinquanta
La Sala Parpalló del MuVIM oferix des d’este dimecres i fins a l’1 de desembre ‘Manolo Millares. Circa els cinquanta (Buscant la dimensió perduda)’, una mostra que, comissariada per Alfonso de la Torre, arreplega un conjunt de 26 pintures pràcticament inèdites de Manolo Millares, junt amb una cuidada selecció de les seues obres primerenques dels cinquanta. “L’exposició ha sigut possible gràcies a la col·laboració i generositat de la família Millares”, destaca el diputat de Cultura, Paco Teruel.
El responsable provincial de Cultura ha participat en l’acte al costat del director del MuVIM, Rafael Company; el cap d’exposicions del museu, Amador Griñó; el comissari de la mostra, Alfonso de la Torre; i el director de la Fundació Antonio Pérez de la Diputació de Conca, Jesús Carrascosa, qui ha manifestat que el museu de la Diputació de València “ja forma part de la família de la Fundació Antonio Pérez. El llistó estava molt alt, però en esta ocasió hem portat al MuVIM el bo i millor; els visitants es queden amb la boca oberta”.
Pintures, murs, pictografies, les seues primeres arpilleres i també les més conegudes conformen l’exposició, fruit de la col·laboració entre la Fundació Antonio Pérez de la Diputació de Conca i el museu de la Diputació de València. “L’exposició que presentem és el quart projecte compartit amb la fundació de Conca; després de ‘Ruedo Ibérico’, ‘Eros Clandestí’ i ‘El objeto encontrado’, ens visita Manolo Millares, “eixe temps desmesurat”, ha apuntat Teruel.
L’artista canari, reconegut en el panorama creatiu contemporani espanyol com un dels principals renovadors del llenguatge plàstic, arriba al MuVIM gràcies al treball conjunt de dos diputacions que treballen per a “estendre el valor de la cultura més enllà de límits territorials”. En este sentit, Paco Teruel apunta que l’exposició, fruit de la col·laboració entre institucions, “demostra una vegada més que la cooperació és sempre una acció valuosa en l’exercici de la responsabilitat de les polítiques públiques”.
Una retrospectiva de l’artista
‘Manolo Millares. Circa els cinquanta (Buscant la dimensió perduda)’. Amb este títol, el MuVIM exposa un conjunt de 26 pintures pràcticament inèdites de l’artista, des del seu mític autoretrat Fou Mad (1950) passant per una cuidada selecció de les seues obres primerenques dels cinquanta: murs, pictografies i primeres arpilleres, fins a arribar a les seues arpilleres més conegudes, en bona part custodiades per la Fundació Antonio Pérez a Conca. Al costat d’estes obres també s’arrepleguen algunes peces fílmiques i musicals vinculades a Millares.
El comissari, Alfonso de la Torre, ha apuntat que el títol de l’exposició “parla del viatge de Millares des dels seus primers encontres amb les pintures de Van Gogh, impressionistes, cap a la modernitat”. Esta mostra ha sigut possible gràcies a la família de Millares i a la implicació d’estes dos institucions amigues, en eixa espècie de sinergia que és tan poc freqüent i tan fructífera”.
L’artista va estar vinculat a València i va promoure l’exposició en l’Ateneu Mercantil-Institut Iberoamericà de València ‘Art Abstracte Espanyol. I Saló Nacional d’Art No Figuratiu (1956)’, que va impulsar un dels més significatius actes previs a ‘El Paso’. Eixa vinculació amb la ciutat va incloure també una amistat amb Manolo Gil i el grup Parpalló i, especialment, Vicent Aguilera i Cerni.
La indagació sígnica que Millares aborda a mitjan dels cinquanta en les anomenades pictografies se sintetitza posteriorment, adquirint la seua obra característiques d’un collage de matèries diverses, principalment xicotetes fustes, teixits i elements d’origen mineral (tessel·les, restes ceràmiques i pigments d’aspecte arenós).
Artista teixidor, Millares utilitzava el fil com una forma d’escriptura. Buscar, indagar i anar més enllà era el signe dels temps, això que Millares va dir “buscar la dimensió perduda” i “eixos clots infinits de misteri”, en una actitud inquieta, desitjosa d’investigar en altres àmbits més enllà de la mera pintura.
