El festival programa la primera retrospectiva a Espanya de la
combativa realitzadora francotunisiana.
Mostra de València, que se celebra del 24 d’octubre al 3 de novembre, dedica la secció Focus d’enguany a la cineasta francotunisiana Nadia El Fani, la trajectòria de la qual es caracteritza des dels començaments per la voluntat de qüestionar els dogmes i donar testimoniatge de la realitat en primera persona.
Mesos abans que florira la Primavera Àrab al seu país, Nadia El Fani va alçar la ira dels extremistes amb el documental‘Laïcité Inch’allah!’ (2011), on denunciava la hipocresia religiosa i la necessitat d’una Constitució laica per impulsar el progrés de Tunísia. Des de llavors va aprendre a conviure amb les amenaces de mort i el desterrament. Però no van aconseguir l’objectiu: en ‘Même pas mal’ (‘No me duele’, 2013) va portar a la pantalla la brutal persecució a què va ser sotmesa per atrevir-se a qüestionar certs aspectes de l’Islam, que va coincidir també amb el període que li va ser diagnosticat un càncer. “No faig pel·lícules autobiogràfiques, però al meu cine hi ha molt d’autoficció. Per això, potser, que una pel·lícula siga un documental o una ficció em dona un poc igual, per a mi és el mateix”, assegura la creadora en una entrevista realitzada per la periodista Mariana Freijomil que formarà part d’un nou número de la sèrie ‘Quaderns de la Mostra’.
Nascuda en 1960, de mare francesa i pare tunisià, va créixer al país africà, en un pis dalt d’una sala de cine, on va aconseguir colar-se moltes vegades amb la seua germana. Posteriorment es va traslladar a França junt amb la seua mare divorciada, i allí va començar a treballar com a ajudant de direcció en 1982 amb cineastes com ara Roman Polanski, Nouri Bouzid, Herbert Ross o Franco Zeffirelli. En 1990 va dirigir el seu primer curtmetratge, ‘Pour le Plaisir’, que remet al mite de la creació, però al mateix temps exposa la diversitat del desig femení. Poc després va crear la seua pròpia productora, Z’Yeux Noirs Movies, a Tunísia, després de l’èxit internacional del migmetratge ‘Fifty-fifty, mon amour’ (1992), on abordava la relació que manté amb els seus dos països.
Molt pròxima als grups activistes de dones, en 1993 va rodar‘Femmes Leader du Maghreb’, la seua primera incursió en el documental, gènere en què s’inscriu gran part de la seua producció. Eixe mateix any, ‘Tanitez-moi’ va marcar, segons ella mateixa reconeix, l’origen dels seus problemes amb les autoritats tunisianes, “que rebutjaven les reivindicacions de la pel·lícula: en primer lloc, perquè les feien dones, i, en segon lloc, perquè tenien com a referència un passat de l’antiguitat cartaginesa, desvinculat de l’Islam”.
En 2002 es va mudar a París, on encara residix, per a la postproducció del seu primer llargmetratge de ficció,‘Bedwin Hacker’, protagonitzat per una dona que interferix les ones de ràdio en el nord d’Àfrica i França per a transmetre missatges polítics des d’un remot poble de muntanya a Tunísia. “Per a mi, el cine és una arma. No vull comparar-me amb Pasolini ni res per l’estil. Soc profundament política, però el que m’interessa de veritat és el cine. Així que he hagut de trobar la manera de conciliar ambdós coses”.
En 2008 filma ‘Ouled Lénine’, on, partint de la figura del seu pare, membre fundador del Partit Comunista de Tunísia, Nadia El Fani traça un retrat dels militants progressistes al país immediatament després de la Independència i planteja la qüestió de l’herència que han deixat. ‘Nos Seins, Nos Armes!’ (2013) també aborda la lluita política, en este cas de les dones. El documental, codirigit amb la periodista Caroline Fourest, relata, d’una banda, l’origen i motivacions del grup Femen en Ucraïna i la seua posterior internacionalització; d’altra, proposa una reflexió sobre el cos de la dona musulmana. “M’interessava molt la lluita que Femen mostrava entorn del cos de la dona, perquè el cos de la dona musulmana és agredit, però també ho és el de les occidentals”, explica la realitzadora.
No és d’estranyar que, amb este historial, El Fani resulte una figura incòmoda per a la indústria: “A França, estic totalment condemnada a l’ostracisme, i als països àrabs, a causa dels temes dels quals parle —homosexualitat, religió, política, dones, etc.— els meus projectes no són acceptats. És molt difícil, m’han rebutjat tres guions en els últims huit anys”, assegura.
El públic valencià tindrà la possibilitat de conéixer el rellevant treball de Nadia El Fani gràcies al cicle més complet sobre la seua obra realitzat a Espanya, que inclou la digitalització dels seus primers treballs. A més, la directora francotunisiana visitarà el festival i protagonitzarà un col·loqui amb les persones assistents a la projecció de ‘Capital Parenthèse’ (2022), el seu llargmetratge més recent, on proposa una reflexió sobre el confinament al qual va ser sotmesa la població mundial a causa de l’epidèmia del covid.
La secció Focus va nàixer producte de la intenció de Mostra de València de donar visibilitat a cineastes de l’àmbit mediterrani que fan el seu treball des de posicions perifèriques i al marge del corrent general. Des de la seua posada en marxa, el festival ha apostat per figures com les d’Edgar Pêra, Marc Hurtado, Lucile Hadzihalilovic o Marina Abramovic, amb l’objectiu de fer més accessible al públic la seua obra cinematogràfica.
