La Universitat de València inaugurarà este 22 d’octubre, a les 19 hores, al Centre Cultural La Nau, l’exposició Ningú pot saber com és la nit, de l’artista Xisco Mensua (Barcelona, 1960). L’exposició que podrà visitar-se a la Sala Oberta fins al 7 de gener de 2025, està comissariada pel professor emèrit de la UV, Nicolás Sánchez Durá.
L’artista reflexiona sobre la malaltia terminal i l’indici de la mort, a partir de la seua pròpia experiència i el moment vital actual. “La mostra no és solament una reflexió sobre la malaltia i el sentit de la vida o el no sentit de la vida, sinó que també posa en joc les emocions que l’artista experimenta a l’hora de plasmar aquesta vivència”, explica el comissari. Amb tot, aclareix Sánchez Durá, l’obra de Xisco Mensua, un artista la vida del qual ha estat marcada per la malaltia des de la infància, “mai ha respirat pesar, ben al contrari: sempre ha reflectit un ànim alegre”.
L’exposició, que ens submergeix en la intimitat de les creacions d’un artista quan la seua vida apressa, inclou múltiples referències filosòfiques o literàries triades acuradament, com la del filòsof Ludwig Wittgenstein, només accedir a la sala: “L’ésser humà viu la seua vida diària amb la brillantor d’una llum de la qual no s’adona fins que s’apaga”. “Hoy es siempre todavía”, d’Antonio Machado. O un poema d’Ángel González. Les cites les ha triades el comissari i amic de l’artista, juntament amb l’artista mateix, al qual han servit al llarg de la seua carrera per a activar les creacions i definir l’univers personal i artístic. “Moltes d’aquestes frases i versos les he anades arreplegant al llarg de la meua vida i descriuen la meua persona i la meua obra”. Algunes d’aquestes cites s’embullen entre els dibuixos de Mensua, com un poema de Friederich Hölderlin, en el qual el poeta demana un dia més per a aconseguir el més preuat: el poema. També la frase de l’artista conceptual On Kawara: ‘I am still alive’. O el vers d’Alejandra Pizarnik, que reivindica el valor de les paraules.
La major part de les obres han estat realitzades ex professo per a l’exposició. Els temes reflectits han estat els protagonistes de la seua trajectòria: la infància (hi ha un autoretrat sobre el xiquet malalt), el desig, la memòria, la incertesa vital, el pas irreversible del temps… Els dibuixos abracen paraules, les imatges cobren sentit en quadres políptics que construeixen significats mentre es fragmenten…
Quant a l’estil estètic, Mensua hi ha fet ús de diferents tècniques plàstiques com ara oli sobre paper, oli sobre llenç, tinta sobre paper i impressió digital. L’última s’ha utilitzat per a reproduir parts dels quaderns diaris que va il·lustrar durant un dels seus últims ingressos a l’hospital. I com sempre en les seues obres, el protagonista, és el color negre. I Mensua hi esmenta Ad Reinhardt, un dels seus referents artístics i capdavanter d’aquest color.
El títol de l’exposició, Ningú pot saber com és la nit, ha estat triat per l’artista i és una frase que apareix en una de les obres de la dramaturga anglesa, Sarah Kane. No és la primera vegada que Xisco Mensua exposa en La Nau. La seua relació es remunta a fa més de trenta anys. En 1990, deu anys abans de la rehabilitació de l’edifici històric de la Universitat de València perquè arribés a ser un centre cultural, ja va coincidir també amb Sánchez Durá, com a comissari, en una exposició col·lectiva. En el 2015 va participar (i va guanyar) l’II Premi d’Adquisió Fundació la Canyada Blanch per una exposició presentada a la sala Acadèmia. I, en 2017, va presentar ‘No return’ a la Sala Martínez Guerribeitia. Amb aquesta mostra, es tanca el cercle. L’exposició s’acompanya d’un cuidat catàleg que inclou textos de Wittgenstein, Ángel González i Nicolás Sánchez Durá.
Xisco Mensua utilitza el temps com a espai on desenvolupar una sèrie de conceptes i temes complexos relacionats entre si. La poesia, la filosofia, els mitjans de comunicació, l’educació o la infància són referències recurrents en les seues sèries de dibuixos, generalment políptics, pintures i collages. Entre les seues nombroses exposicions col·lectives es troben: Sense coartada (bellesa i obscenitat), Sala d’Exposicions de la Universitat (València, 1990); Al Oeste, Club Diario Levante (València, 1991); The Return of the Cadavre Exquis, The Drawing Center (Nova York, 1993); Arte joven en los fondos del Museo Reina Sofía, Centre Wifredo Lam (l’Havana, 1995) entre altres. La seua obra es troba en col·leccions com les del Museu Reina Sofia (Madrid), Fundació La Caixa (Barcelona), IVAM (València), MUSAC (Lleó), CAC (Màlaga), Fundació Coca-Cola (Madrid) i la Universitat de València.
Peu de foto: Le diable probablement, 2024. Oli i aquarel·la sobre paper, 73 x 105 cm
