- El museu de la Diputació de València manté fins al 2 d’octubre l’exposició “25 años de paz? El llavat de cara del franquisme en 1964”
- La ràdio, que va irrompre en la vida familiar i es va convertir en element crucial que canviaria els costums i mentalitats de la societat, va destacar com a instrument de la campanya propagandística més espectacular duta a terme a Espanya en el segle XX
En 1964, qui era el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, va posar en marxa una de les majors operacions d’imatge conegudes en la nostra història recent amb la finalitat de commemorar el final de la guerra civil i els vint-i-cinc anys de suposada pau que els espanyols venien ‘gaudint’ des de 1939.
Nou mesos d’intensa activitat cultural, religiosa, esportiva, política, militar… amb els quals enaltir el desenvolupament econòmic, insuflant esperança i optimisme entre la ciutadania, al mateix temps que millorar la percepció exterior d’Espanya.
L’exposició “¿25 años de paz? El llavat de cara del franquisme en 1964” que podem visitar en el MuVIM fins al 2 d’octubre reflexiona sobre esta campanya “sempre des d’una anàlisi crítica del discurs, dels dominants però, igualment, dels no hegemònics” afirma la diputada del MuVIM, Gloria Tello.
Grans cartells van inundar les ciutats, es van organitzar festivals, concursos… però també la ràdio va jugar un paper crucial i és que va ser un instrument de propaganda del règim i, igualment, mitjà de comunicació de l’oposició exiliada: això explica la seua presència en esta exposició.
Una ràdio artesanal de l’Horta
En els anys trenta del segle passat la ràdio va arribar a les cases a poc a poc, però va anar en els anys quaranta i cinquanta quan, gràcies a l’avanç de la tecnologia, podien fabricar-se amb un cost menor i una millor qualitat. D’esta manera la seua incorporació en els habitatges particulars arriba a tindre una repercussió comparable a la qual va suposar l’aparició de la televisió en els anys cinquanta i seixanta, encara que a menor escala.
A més de contribuir a l’entreteniment de la població, la ràdio va ser un instrument de propaganda del règim franquista i de difusió de valors nacional-catòlics, i igualment, font d’informació provinent de l’estranger i, en particular, mitjà de comunicació de l’oposició exiliada: la Ràdio Espanya Independent –La Pirenaica- va ser creada pel Partit Comunista d’Espanya i va emetre programació entre 1941 i 1977.
En la mostra trobem una ràdio que no és l’habitual de l’època de postguerra, es tracta d’una ràdio feta artesanalment, amb fusta de noguera i caoba cubana, a l’estil de la dècada dels anys vint. Una ràdio-moble, que com unes altres d’este gènere, formava part del conjunt decoratiu d’alguns habitatges, per això la seua caixa o continent és una peça de fusta amb motius decoratius particulars. L’aparell encara funciona amb vàlvules termoiòniques i porta incorporat el que es diu l’”ull màgic”, un llum de ràdio de color verd que facilita la sintonització de l’emissora.
Es tracta d’una peça tallada i assemblada per Amalio Llácer Llácer (Alcàsser 1910-1988) qui va pretendre plasmar en una ràdio, el principal interés de la seua família: la música. Per això el motiu decoratiu central és una lira, que juntament amb la resta d’ornaments, exposa clarament la seua missió, ser una lloa a la música, enaltir-la, donar-li el seu merescut valor, perquè de manera plàstica quede per a la posteritat.
La sala de majors dimensions del MuVIM és l’espai que acull una exposició tan pedagògica com “25 anys de pau? El llavat de cara del franquisme en 1964” fins al mes d’octubre.
