La Fundació Caixa Castelló i la Universitat de València inauguren l’exposició LLIBERTAT, LLIBERTAT. La dècada del 70 en la Col·lecció Martínez Guerricabeitia: la política i més enlllà que tindrà lloc a la Sala Sant Miquel de Castelló, el divendres, 29 de setembre a les 19 h.
Foto: Joan Castejón en su estudio.
La col·lecció del matrimoni format per Carmen García Merchante i Jesús Martínez Guerricabeitia, centrada en el vessant polític de la pintura emergent en els anys finals del franquisme i els de la Transició, va ser donada pels col·leccionistes a la Universitat de València, en un gest de mecenatge especialment digne de ser subratllat. La selecció que es presenta ara a la Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló, comissariada pel crític d’art i director de museus Juan Manuel Bonet, se centra precisament en la dècada dels setanta, en la qual es van succeir l’assassinat de Carrero Blanco, la mort del dictador, el retorn dels exiliats, i les primeres eleccions lliures.
Bona part dels artistes inclosos en la mostra són valencians. Juan Genovés, ja actiu en els cinquanta, va trobar el seu estil propi a mitjan de la dècada següent. En els setanta va ser especialment actiu en la lluita contra el règim i a favor de la democràcia, de la qual el seu quadre El abrazo, hui en el Reina Sofia, constitueix un gran símbol, el de la política de reconciliació nacional preconitzada llavors pel PCE, en les files del qual militava, com la majoria dels artistes que van practicar el realisme social, així com alguns dels abstractes. La seua obra Sis joves, al·lusiva als últims afusellats pel franquisme, probablement és la més emblemàtica de totes les ací incloses.
Els equips Crònica i Realitat, formats a mitjan setanta, també van jugar llavors un paper molt important. De tots dos s’ensenyen obres majors, com són el Torrijos o l’Aquelarre goyesc del primer, i la peça del segon, pertanyent al seu fonamental cicle sobre la Guerra Civil.
Pocs retorns d’un exiliat tan significatius com el de Josep Renau, figura clau del cartellisme valencià, impulsor durant els anys republicans de la revista Nueva Cultura, vinculada al PCE, del qual va ser un important dirigent, i com a director general de Belles Arts responsable del pavelló espanyol en l’Exposició de París de 1937, i dels encàrrecs que va comportar, inclòs el del Guernica de Picasso. En aqueix sentit, semblava lògic seleccionar per a la mostra algunes de les seues obres seventies, realitzades entre Berlín-Est, i València. Un altre exiliat, el retorn del qual va cobrar un alt sentit simbòlic, va ser el seu correligionari el poeta i pintor Rafael Alberti, també inclòs ací.
Completen la nòmina valenciana obres de Anzo; del molt personal expressionista que va ser Martín Caballero; de Rafael Calduch; de l’alcoià Antoni Miró; d’un Monjalés que passaria llargs anys exiliat a Colòmbia; de José Vento, membre com Genovés del Grup Hondo; del trio integrat per Manuel Boix, Artur Heras i Rafael Armengol; i d’alguns dels membres del Grup d’Elx: Albert Agulló, Joan Castejón, Antoni Coll, i Sixto Marco.
De fora de l’escena valenciana, compareixen Eduardo Arroyo, que va desenvolupar bona part de la seua obra, de fort contingut polític, a París; Juan Barjola, important representant d’una nova figuració que revisita el món de la tauromàquia, però que també incideix en la política; el Rafael Canogar de després del moviment El Paso, que en la dècada que ens ocupa practica ell també la Crònica de la Realitat; José Duarte, exmembre de l’Equipo 57, i llavors actiu en el si d’Estampa Popular; Agustín Ibarrola, un altre antic del mateix grup, que havia passat uns anys en la presó de Burgos, amb un treball artístic potent inspirat en la realitat del seu País Basc natal; els expressionistes José P. Jardiel i Gastón Orellana, també membres del grup Hondo; el català i singularíssim Carles Mensa; José Niebla, de Melilla, integrat a l’escena catalana; el manxec José G. Ortega, fundador d’Estampa Popular, i que va desenvolupar gran part de la seua obra a Itàlia; el de Conca Julián Pacheco, el més radical de tots els artistes de la seua generació, també italià d’adopció; Fernando Somoza, el més ombrívol i Espanya negra de tots els convocats; i José Luis Verdes. Tanca aquesta zona de la mostra una obra primerenca, i de clau política, d’Alfonso Albacete, que més tard seria un dels protagonistes de l’explosió pictoricista dels huitanta.
Al costat de la pintura, ens trobem ací amb un important conjunt d’obra gràfica, tant aiguaforts o litografies, com a serigrafies, una tècnica especialment present en l’escena valenciana gràcies a l’existència d’un taller de tanta excel·lència com Ibero-Suiza. Bona part dels gravats pertanyen a carpetes editades per partits com el PCE, el PSP o el PSOE, per a recaptar fons. En altres casos, estem parlant de peces soltes. A alguns dels noms ja citats se sumen així el ceramista Arcadi Blasco, Eugenio Chicano, el dissenyador gràfic Alberto Corazón, Francisco Cuadrado (membre d’Estampa Popular de Sevilla), Amadeo Gabino, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuán, Custodi Marco, Joaquín Michavila, Manuel H. Mompó, Lucio Muñoz, Albert Ràfols Casamada, Eduardo Sanz, Antonio Saura, Eusebio Sempere, Salvador Soria, Antoni Tàpies, Jordi Teixidor, Eduardo Úrculo, Salvador Victoria, Joan Pere Viladecans, Isabel Villar o José María Yturralde.
Tancant el recorregut, compareixen quadres dels pop polítics italians Paolo Baratella, Sergio Sarri, i Giangacomo Spadari; de l’islandés Errò, una de les grans figures de la figuració crítica francesa, i pintor encara hui en actiu; i de l’alemany Wolf Vostell, membre de Fluxus, i amb un fort vincle familiar amb Extremadura. I obra gràfica internacional, en part procedent d’unes carpetes editades per la revista Opus International de París. La nòmina d’aquest apartat és brillant: els italians Valerio Adami, Lucio del Pezzo, Aldo Mondino i Antonio Recalcati; els francesos Gilles Aillaud, Gérard Fromanger, Joël Kermarrec, Jacques Monory i Bernard Rancilac; el suís Peter Stämpfli, hui amb museu a Sitges; l’argentí Ricardo Carpani; i dos pesos pesants de l’escena nord-americana, Richard Lindner i Roy Lichtenstein.
L’exposició, resultat de la col·laboració de la Fundació Caixa Castelló i la Universitat de València, a través de la Fundació General UV i la Col·lecció Martínez Guerricabeitia, romandrà oberta al públic fins al 2 de desembre, en horari de dilluns a divendres, de 17.30 a 20.30 hores i dissabtes, d’11.30 a 13.30 i de 17.30 a 20.30 hores.
