Qualsevol persona que haja viscut a la ciutat de València en els últims quaranta anys reconeixerà amb facilitat com a propis a uns personatges nassuts d’ulls de mussol que es poden trobar en tots els racons de la capital. Des de la publicitat d’una campanya institucional a les indicacions d’un garatge en el centre urbà, els dibuixos d’Ortifus (Antonio Ortiz Fuster, València, 1948) són presents fins a formar part de l’imaginari popular valencià.
No es pot entendre la ciutat ni la seua història sense les vinyetes que diàriament ens han acompanyat des que en 1981 començara a publicar en les pàgines de Diario de Valencia, puntuals i fidels amb el seu públic fins al punt de prosseguir quan va tancar aquesta capçalera per a passar a Noticias al Día i, finalment, convertir-se en part indissoluble del periòdic Levante-EMV, on més anys ha recalat l’humor gràfic d’aquest dibuixant.
La seua popularitat com a notari de l’actualitat de la ciutat es va anar consolidant pel boca a boca, pel mà a mà, per el “has vist l’Ortifus de hui?” dit amb somriure i picada d’ullet per l’indubtable encert de les seues crítiques cap a la política valenciana. A poc a poc, la figura d’Ortifus es va anar fent un còmplice quotidià, una presència familiar volguda i acceptada per tots i totes, incloent polítics i polítiques de tots els signes polítics, sabent que els seus dards donaven en la diana, agradaren o no. Les vinyetes de Ortifus narren una història paral·lela de la ciutat del Túria, allunyada de l’oficialista i pròxima a la que es compta al carrer, la que comparteix l’enginy i gràcia del pensat i fet, directe i amb l’humor com a única arma autoritzada. Els seus jocs de paraules i les seues metàfores visuals formen part ja de l’humor popular, mentre que les seues caricatures dels personatges de la política valenciana reemplacen en la nostra memòria als records reals.
