La Mostra de Valencia acoge el estreno absoluto del documental ‘Paco Roca: Dibujando la vida’ en una de sus Sesiones Especiales.
Mostra de València-Cinema del Mediterrani acoge el estreno absoluto de ‘Paco Roca. Dibujando la vida’, en el que Batiste Miguel Gil traza un recorrido vital y artístico por el galardonado dibujante e ilustrador, que se trata de una versión extendida del programa ‘Imprescindibles’, de TVE.
El documental, que se proyecta dentro de las Sesiones Especiales del festival, muestra a Paco Roca paseando por su ciudad natal, en pleno proceso de creación y en boca de sus amigos como Carlos Areces, “que es el mayor fan mío que podré nunca encontrar” -asegura el dibujante-, Alejandro Amenábar, Joaquín Reyes, Elvira Lindo o Josep Manel Casany. “Aquí, el éxito es de Batiste ya que consigue que parezca interesante la vida de un dibujante. Creo que el documental trata de transmitir los dos mundos de cualquier creador: el de la intimidad y la creatividad, hasta la parte de exposición pública, promoción y viajes, que también rodean la obra y la vida del autor”.
Premio Nacional de Cómic e hijo predilecto de València, el artista ha llevado el cómic con su trabajo mucho más allá de las historias de superhéroes e infantiles a las que nos tiene acostumbrado el género. Paco Roca aborda la vida adulta, con sus dulzuras y sus amarguras. Siempre con mucha calidez y delicadeza. “En el cómic cabe todo, se pueden contar historias de superhéroes y también otras muchas, además permite llegar de una manera sencilla a cualquier clase de público”.
Respecto a la inspiración, en su opinión está en “todo lo que nos rodea, es el hecho de leer la vida en sí”. Las situaciones cotidianas son el mejor ejemplo de ello: “Todo es inspiración: desde una conversación que escuchas en la calle, una escena que ves en el metro, una historia que te han contado… Y lo que hace el narrador es poner un poco de orden a todo y darle una intención. Y según lo que quieras contar, colocas unos u otros personajes”.
El oficio que cultiva desde hace más de 20 años forma parte de su vida: “Dedicarte a lo que te gusta es un lujo y es lo mejor que te puede pasar y mucho más si hablamos de una cosa tan pequeña dentro de la cultura como es el cómic”. Y además, bromea, “puedes trabajar en pijama, que para mi ya es la cuadratura del círculo”.
El documental muestra también el proceso creativo de ‘Regreso al Edén’, una creación en la que Roca habla de su familia y de la València de la posguerra. “Esta obra me emociona en particular porque está inspirada en mi madre. Ella viene de una familia humilde. Era analfabeta. Nunca habría sido la portada de ninguna revista y pensé que había una historia que contar y que contar una parte de su vida era como rescatar una parte de la existencia de las mujeres en plena posguerra”.
| ‘Toni, en famille’, una comèdia sobre la cerca d’identitat després de la maternitat. Dirigida por Nathan Ambrosioni i protagonitzada per Camille Cottin, a pel·lícula arriba hui a la Secció Oficial |
Després del seu pas per Mostra de València-Cinema del Mediterrani quan tenia 19 anys -va estrenar en el festival ‘Paper Flags’ en 2018 i es va fer amb la Palmera de Bronze-, el jove director Nathan Ambrosioni concorre de nou a la Secció Oficial per a presentar el seu nou llargmetratge, una comèdia en què destaca la presència de la seua principal protagonista, l’actriu Camille Cottin (‘La casa Gucci’, ‘Cuestión de sangre’) que encarna a una mare soltera a càrrec de cinc fills en edat adolescent.
El director va tindre molt clar que Cottin seria l’actriu per a interpretar a esta mare de família nombrosa que es planteja canviar de vida. “L’admire des que era adolescent. Ella forma part de la meua cinefília. Des del principi vaig voler que interpretara a Toni. Tenia al cap la seua manera de parlar quan escrivia. Hi ha una cosa particular en el to de la seua veu, en la manera d’expressar-se… Té eixe llanguiment tenyit d’autoritat i tendresa que jo necessitava”, assegura Ambrosioni a Mostra de València.
Antiga cantant d’èxit en un altre temps, ara oblidada, Toni canta en bars a les nits per a alimentar als seus fills, però este mai va ser el seu somni, i als seus 43 anys aborda la cerca de la identitat post-maternal. “Volia investigar la mitjana edat en les dones. Eixe moment tan especial en què es qüestiona tot”, assenyala el director. “La condició de mare soltera i mestressa de casa marca la seua condició social i imaginem que Toni deu devoció absoluta als seus fills, que tot ho construix en funció d’ells, però la protagonista va en contra d’eixa imatge i imagina les coses d’una altra manera”. Alguna cosa que la convertix, segons el realitzador, en una “heroïna” del món real. “S’adona que ser mare és fabulós, però que és una condició marcada per a l’obsolescència programada, que tot canviarà el dia en què el seu últim fill es vaja de casa”. La protagonista ha d’abordar un nou rumb i mode de vida “però s’adona que la societat, el món exterior, no l’encoratjarà en el camí que trie a causa de la seua edat. El que fa que el seu autoqüestionament siga encara més incòmode”.
Ambrosioni mostra una família amb cinc fills, tots molt diferents: “Volia transmetre la diversitat de caràcters. S’assemblen molt als estudiants de Secundària i Batxillerat amb els quals solia eixir. Tenen desitjos complexos i esperances diverses, una font addicional d’ansietat per a Toni, perquè s’enfronta a temperaments forts, la qual cosa no és fàcil quan encara està intentant trobar-se a si mateixa”.
Els joves actors, explica el director, es van apropiar de les personalitats dels seus respectius personatges amb una facilitat desconcertant. “L’adolescència és un terreny fabulós per al cinema, un regne de somnis i desitjos. Volia retratar-la amb precisió, i per això no hi ha improvisació per part dels actors. Vaig insistir que es respectaren els diàlegs”.
En la pel·lícula, Ambrosioni no embarca a la protagonista en cap aventura amorosa com se sol esperar en esta mena de comèdies: “Toni evoluciona independentment de qualsevol presència masculina. Volia que no buscara l’aprovació masculina per als seus actes en una societat patriarcal com la nostra. Volia representar a un personatge que vol ser lliure sense necessitat de tindre cap relació”.
