Del 7 de juny al 6 de setembre de 2024
L’espera no és simplement un interval buit entre dos moments ni un lloc eteri on el temps se suspén. L’espera, com a metàfora de la gestació creativa, és un espai fèrtil on les idees es formen, es revisen i es perfeccionen, i al qual cada element espera pacientment el seu moment per revelar-se.
Entra als llimbs, un terreny intermedi que no és cel ni infern, que no és ni ací ni allà. Un lloc de repòs, d’stand-by, un refugi de reflexió i preparació. Uns llimbs plens de possibilitats on les propostes suren en estat de latència, i esperen per emergir. Un terreny intermedi al qual cada segon s’estira, permet a les idees madurar lentament.
Lara em va comptar algunes coses, no moltes, però suficients per entendre que aquesta exposició era l’oportunitat de mostrar dibuixos i peces que, per diversos motius, havien estat descartades d’altres muntatges. Material que resta, un calaix de sastre, un gabinet de curiositats. I és que els artistes produeixen molt més del que mostren o aconsegueixen introduir al mercat. Sobreproducció? No exactament. Arxiu o dipòsit de proves necessari en la recerca de resultats. Un lloc que permet que totes les possibilitats romanguen obertes i un recordatori de que la creació no és un acte instantani, sinó un procés de lenta gestació. Cada esbós, cada fragment de material, cada xicoteta construcció té un valor intrínsec. És un espai per l’experimentació, per provar i deixar que les idees es nodrisquen i maduren al seu propi ritme. Als llimbs de la creació, els lapses temporals no són pauses, sinó una preparació: zones de reflexió, de recerca i descobriment.
Les parets d’aquesta mostra estan revestides de xicotetes peces de PVC esmaltat (a les quals Lara denomina afectuosament Frankensteins) i d’una sèrie d’aquarel·les que esperen l’oportunitat de convertir-se en instal·lacions. Són exercicis de composició que remena al seu cap: dibuixos precisos, realitzats en grafit i aquarel·la, sobre un paper de estrassa gris, senzill i vulnerable. Cada traç, cada línia, porta amb si la promesa de convertir-se en una escultura. Són avantprojectes a l’espera de donar vida a estructures modulars que desafien les convencions, transformen l’espai i encurioseixen l’espectador. Arquitectures que podrien estar basades en el joc amb el material: els tubs de PVC faciliten la construcció, el muntatge i el desmuntatge, a fi d’explorar totes les opcions possibles. Sorprenentment, Lara no construeix directament amb el material. Prèviament, i de manera exquisida, juga en la seua ment amb l’espai, donant forma a les seues composicions amb un llapis; creant peces que s’entrellacen, plenes d’entroncaments, colzes i connectors, i on les canonades es despullen de la seua funció utilitària per convertir-se en portadores d’una narrativa visual única, recordantnos que la bellesa pot trobar-se als llocs més insospitats.
En aquesta societat accelerada, on la immediatesa es valora per damunt de tot, esperar pot semblar una contradicció. No obstant això, és precisament durant aquests moments d’aparent inactivitat quan es produeix el vertader desenvolupament i la transformació. Cada treball ací presentat és una història en procés, recordant-nos que en l’art, com en la vida, les pauses i els moments de reflexió són essencials. Retrobarnos després de catorze anys (als llimbs), ha estat una gran sort. Un regal d’experiències
compartides que, en paraules de Lara, ha tancat un cercle, però la veritat és que ha obert molts altres.
Sara Vilar Garcia
Universitat Politècnica de València
Galería de dibujos. Carrer Literato Azorín, 33- bajo 46006 VALENCIA
